232018oct.
Somriure! Art-Teràpia                      Autora: Elisenda Rué Gòriz

Somriure! Art-Teràpia Autora: Elisenda Rué Gòriz

Sentir el goig en la mirada de l’altre, sempre convida a dibuixar un somriure.

Pot ser més o menys ampli, més o menys tímid, però la sorpresa i la il·lusió el desperten una vegada i una altra… un somriure inevitable i franc, com la caiguda del fruit madur acomiadant-se del seu arbre.

Tot troba el seu lloc. Tot s’alleugereix. Tot dóna i pren sentit per a l’altre i també per a mi. Quin gran aprenentatge, aquest compartir! Unes mans encuriosides comencen a tocar el blanc del paper. Res a perdre, tot a guanyar. En un moment donat descobreixo en el seu traç una bona solució plàstica, una bona atmosfera, segons el meu criteri relatiu. “Que bonic li està quedant… ”  i, tot d’una, amb una revolada intensa, les mateixes mans arruguen, o trenquen o foraden el paper, o tal vegada el saturen d’un vermell total que s’empassa la resta. Aleshores, d’immediat, el prejudici que m’aflora: “No! Quina llàstima!” i, tot seguit, l’aprenentatge: “Com que no? Oi tant com sí! Ben lliure! Ben obert! Tot és possible! I ens mirem còmplices, i ho sabem. Anem bé!

Treballem cada via artística a favor de l’impuls donat com a eina, no com a objectiu.

I, d’altra banda, que relativa que n’arriba a ser la BELLESA… Resulta aquí commovedor i gratificant traspassa la del plànol físic, alliberar-se dels cànons i entreveure-la des del contingut essencial de la vivència única i absolutament certa de cadascú. Finalment, per tant, anant cap al que realment ens importa i ens mou, tant a nivell terapèutic com artístic: l’autenticitat, la implicació, el lliurament i la connexió amb el propi interior de cadascú.

M’agrada formar part d’aquesta experiència: una valuosa oportunitat de creixement, riquesa i comprensió de la meravella humana.

Ritmes, colors, inèrcies… Pugem a la barca ben provistos de recursos i propostes diverses ideades per cada cas. Descalços, lliures de traves. Tot és una magnífica incògnita, un repte, una aventura en comú, en la que cal parar atenció, estar disponible i a l’aguait dels senyals que l’altre ens dóna.

“Cap a on ens durà el vent?” Va! Cap a on anem?” 

Juguem i naveguem plegats per a múltiples dinàmiques que ens brinda el viatge.

Ens obrim a l’imaginari.

“Hi transitem junts? Què et sembla? Em dónes la mà? Jo em deixo guiar… Puc entrar? Mira! Mira què he vist allà! XSxxx… escolta! … Ho has sentit? … Ah! T’agrada ballar?”

No hi ha cotes. No hi ha judici. Ser i deixar ser, a la recerca comprensiva d’allò que ens ressona i ens dóna confiança. Tal vegada, a partir d’aquí, el meravellós i perfecte esdevenir intuïtiu de cadascú afavoreixi, naturalment i al seu ritme, el canvi esperat d’un registre o actitud, l’acceptació d’un gest, l’articulació d’una frase, el permetre’s la mirada …

Tant se val si som petits o grans, d’on vinguem o cap a on volem anar. Tots tenim tendències i tresors propis, somnis i codis, llums i ombres, avantatges i dificultats. Sigui quin sigui l’estat, es tracta d’acompanyar simplement i discreta, el que es va desplegant. Expressar-se. Celebrar lliurement el regal de viure. Mirar, caminar endavant i, potser, somriure.

T’hi animes?

Dóna’m la mà                                                                                                                                                                                                       per a fer camí                                                                                                                                                                                                      cap al gran llac dels somnis                                                                                                                                                                          Dóna’m la mà                                                                                                                                                                                                            hi ha un horitzó                                                                                                                                                                                                    que ens crida de molt lluny   
de Miquel Martí i Pol Fragment de “Dóna’m la mà”