242019jul.
Pantalles i avorriment. Per Luca Prats

Pantalles i avorriment. Per Luca Prats

L’era de les pantalles, mòbils,  Xbox,videojocs, internet de les coses…és tot això el que ens ve el cap quan ens fan descriure l’etapa en què vivim. Una altra cosa que tenim clara és que tant els adults com els més petits en fem un ús i que aquest sigui un ús adequat. és un repte per a tots i totes.

Però què passa quan el nen està cuidat, observat la majoria del temps per una pantalla que no para de projectar imatges? En moltes ocasions, la vida del nen o nena comença a construir-se davant d’estímuls externs no sempre processables i assimilables. D’aquesta manera l’infant no te l’oportunitat de treballar la seva capacitat creativa i a més hi ha una gran dificultat en la capacitat de poder estar sol (Blinder, Knobel. i Siquier, 2017).

Una de les conseqüències més preocupants de la falta d’adquisició de la capacitat d’estar sol és l’avorriment. L’avorriment és un símptoma cada vegada més freqüent en la nostra cultura, és a dir, cada vegada són més els nens, nenes, adolescents i adults els que no saben què fer. És una forma particular de relacionar-se amb el món i d’existir. En lloc de fer i ser en funció del seu desig natural, el nen o nena reacciona adaptant-se al medi de manera passiva. Desenvolupar-se en un medi dominat per les pantalles. és a dir, estimulat per imputs freds, refractaris i ple de relacions virtuals, pot comportar una dependència compulsiva i permanent d’estímuls provinents de l’exterior que l’ordenen per a no desintegrar-se.

L’abús de les pantalles s’ha descrit com una preocupació a nivell mundial. En resposta, l’organització Mundial de la Salut (OMS,2019) ha publicat a la seva pàgina web l’esborrany de la seva Classificació Internacional de Malalties, que inclou el trastorn del videojoc i el joc nociu. El trastorn del joc es relaciona amb els trastorns per comportaments addictius i es caracteritza per un ” patró de comportament de joc persistent o recurrent” que es manifesta a través d’un ” control deficient sobre el joc”, pel que fa a la freqüència, intensitat, durada; “una prioritat en augment donada al joc”, fins arribar a substituir altres interessos vitals o activitats diàries; així com “una continuació o escala del joc tot i l’ocurrència de conseqüències negatives”.

Quan un infant està connectat a les pantalles, està sotmès a un enorme quantitat d’estímuls,  de informació i de percepcions inconscients. Són infants que apareixen com a esponges del coneixement. Però aquests estímuls es processen? O s’acumulen i hi ha una sobre estimulació ? Potser si hi ha una excessiva quantitat d’estímuls no hi ha la possibilitat de “metabolitzar-los”?. Segons Cebrián ( 1998), la societat global de la informació, representa una quantitat tant àmplia d’estímuls que es impossible de processar ni d’absorbir. Davant l’excés d’informació, el subjecte ha d’escollir, i per poder-ho fer ha de poder estar en condicions de desitjar (Blinder, Knoble Siquier, 2017).

Però, el problema no és només quantes hores i què passa mentre miren les pantalles sinó què deixen de fer i amb qui deixen d’estar.

Què podem fer?

L’infant aprèn amb el moviment i en contacte amb les persones significatives per a ell més que davant de qualsevol pantalla. Els infants necessiten l’experiència real del tacte, de córrer cap a l’objecte, agafar-lo, xupar-lo, llençar-lo per integrar l’objecte. Un nen aprèn més jugant a prop de l’adult que es comunica mentre aquest fa el sopar que mirant qualsevol pantalla. 

És molt més útil i gratificant oferir altres jocs, altres estímuls, més interacció humana. El més important és que els pares i mares mímin i parlin molt amb els infants. D’aquesta manera els nens i nenes es senten ben connectats amb l’adult i poden anar integrant i creant el seu propi món i desenvolupant la seva creativitat. Segons Winnicott (1993) ” la creativitat és la conservació durant tota la vida d’alguna cosa que en rigor pertany a l’experiència infantil: la capacitat de crear al món”.

Així doncs, no podem estar dient NO tot el dia ni prohibint l’ús de les noves tecnologies de manera constant .Com a adults, hem d’ajudar els més petits i no tant petits a una introducció progressiva i guiada de les pantalles per tal de que se’n puguin beneficar més que rebre’n les conseqüències negatives d’un ús inadequat.

Per últim, per saber més us adjuntem diferents enllaços d’interès

  1. Les noves tecnologies en nens i adolescents. Guia per a educar saludablement a una societat digital ( FAROS, Sant Joan de Déu https://faros.hsjdbcn.org/ca/cuaderno-faro/noves-tecnologies-nens-adolescents-guia-educar-saludablement-societat-digital
  2. Documental de 30 minuts: pantalles addictiveshttps://www.youtube.com/watch?v=FgrHy8lOmmQ
  3. Althaia: Prevenció de l’addicció a les pantalles.https://www.althaia.cat/althaia/ca/assistencial/salut-mental/infanto-juvenil/llibret_tic_web.pdf


Referències Bibliogràfiques:

Blinder, C., Knobel, J. i Siquier, M.L. (2017). Nuevas aportaciones a la clínica psicoanalítica con niños. Sintesis. Madrid.

Boletín de la Organizació Mundial de la Salut, OMS  (2019) Hacia una mejor delimitación del trastorno por uso de videojuegos.  Disponible en: doi: http://dx.doi.org/10.2471/BLT.19.020619  [22/07/2019].

Cebrián, J. L. (1998). La red. Taurus. Madrid.

Winniicott, D. (1993). El hogar, nuestro punto de partida. Ensayos de un psicoanalista. Paidós. Buenos Aires.

Luca Prats