L’autoestima | Som Psicòlegs

Els darrers anys es parla molt d’aquest concepte, gairebé com un valor que es pot adquirir. Com si est tractés de combinar una mena de concurs de mèrits, amb l’adquisició d’unes eines específiques. Talment com si fos un altre article de consum que es pot trobar en el mercat, en format de llibres, cursets, tutorials virtuals, amistats que ens agraden perquè els hi agradem, teràpies…

A vegades penso que el materialisme se’ns ha amarat tan endins que, sovint acabem tenint una relació mercantilista amb nosaltres mateixos. Llavors, també l’autoestima es veu tenyida “d’allò útil per a …”

Amb aquesta preocupació acostumem a valorar-nos, a partir d’una avaluació subjectiva, com si quantifiquéssim la pròpia autoestima amb alguna mena de baròmetre que ens permet dir que la tenim alta o baixa. Fins i tot gosem valorar la de les altres persones: “aquest/a té molta o poca autoestima” com si parléssim d’una qualitat objectiva, quasi numèrica, que és evident, que salta a la vista. Com una fita més a assolir en la vida, per saber que estem bé, que ho tenim tot, àdhuc una bona autoestima!

Clar que, és responsabilitat de les persones adultes forjar la base de confiança bàsica en els nostres fills. I això passa a través del vincle afectiu que vivim i reforcem amb tot el que compartim amb ells en el dia a dia. I també es consolida amb el reconeixement personal del que viu la criatura: quan s’esforça per sortir-se’n, quan gaudeix, quan s’enfada, quan s’aventura, quan s’equivoca, quan està trist/a, quan assoleix un repte… De ben petits, comencem a assentar les bases de la pròpia autoestima gràcies al sosteniment i al reforç dels adults que, amb les seves mirades, amb les seves mostres d’afecte i d’aprovació animen la criatura a seguir explorant el món de les possibilitats. Però també gràcies als límits que aporten els adults, i a com ajuden als petits a assumir els límits; així es propicia que es vagin descobrint a través del que viuen i experimenten; aquesta capacitat d’assumir els límits, curiosament estimula els infants a a interessar-se positivament pels demés i pel món que els envolta. La tasca de l’adult inclou, també, la frustració: cal que acompanyem el nostre fill/a o alumne en la frustració quan no pot aconseguir el que vol imperiosament, quan no li podem permetre un comportament inadequat, quan li toca assumir a contracor una prohibició o una obligació, quan s’enfada… Aleshores convé que els adults comprenguem els sentiments contraris de la criatura, bo i mantenint-nos en el que li hem dit que faci. I encara, ens cal protegir la seva intimitat: respectar-li els moments en que la criatura bada, lliure d’estímuls externs, explorant els seu món interior, doncs llavors pot integrar el que viu, el que sent, feliç i/o dissortadament. Per criar fills i persones psíquicament sanes, segures i responsables, cal que ens hi relacionem bo i combinant aquests 5 aspectes. Aquesta alternança, és la font d’on neix i es desenvolupa l’autoestima.

Ben mirat, però, conforme anem madurant, em temo que l’autoestima s’esdevé quasi per sí mateixa, gairebé derivada de com entomem la vida que se’ns presenta amb les pròpies circumstàncies.

En les etapes adultes, més aviat es va desenvolupant en la mesura que tenim el valor de ser conscients de les nostres potencialitats, de la qualitat personal que anem desenvolupant, dels propis errors, de les nostres limitacions, del que necessitem, de l’abast de les nostres ferides i altres condicionants. És una qualitat que ens requereix plena responsabilitat i el coratge de ser persones íntimament honestes.

Altrament, pot ser un concepte pervers:

quan la basem en termes d’assoliments, d’atributs i competències que ens afanyem a tenir, ens genera una inseguretat bàsica, perquè en el fons d’alguna manera sabem que “no ho tenim tot” i ens sentim en fals. Aquest sentiment profund, és a la base dels complexes, de molts trastorns d’ansietat, comportaments compulsius (trastorns alimentaris, addiccions…) però també trastorns narcisistes de la personalitat, amb prejudicis i judicis de valor i actituds abusives en relació als altres.
si la pròpia percepció la basem en el que els altres ens valoren, esdevenim dependents i especialment vulnerables. Val a dir que, el que aprecien i ens critiquen els qui ens coneixen bé, és un indicador important que ens cal tenir en compte. Però ens és molt fàcil quedar-nos amb el que considerem que ens afavoreix i, d’aquesta manera, mirar-nos de manera esbiaixada, enganyosa. Fins i tot, podem arribar a distanciar-nos de qui no ens ha agradat el que ens ha dit en un moment donat. I es dóna la paradoxa que, cada cop que desestimem escoltar més a fons i interpel·lar-nos amb el que ens diuen i el que ens passa, ens afeblim i temptem contra la pròpia autoestima.
considerar-la en funció del nostre estat d’ànim, és un baròmetre molt tendenciós i, sovint inestable. Però, sobre tot, massa subjectivament susceptible a com ens afecta el que vivim. En aquest sentit, massa condicionada pel que, ocasionalment podem viure com a èxit o fracàs personal. És curiós que, quan ens identifiquem amb l’estat d’ànim que sentim, sense adonar-nos-se’n, quedem a mercè de dinàmiques que ens desestabilitzen.

L’autoestima, en definitiva, potser és simplement això, el coratge d’apreciar-nos honesta, responsable i incondicionalment.

De fet, la cultura cristiana en la que ens hem criat una part de la població, va definir aquest concepte com un valor fonamental per poder forjar les relacions humanes. No patiu, no us faré cap dissertació exegètica. Em refereixo només a que, en acabar la recitació dels 10 manaments de Moisès, que milers de nosaltres vam aprendre com lloros a les escoles i altres llocs, totes les obligacions (obeiràs, respectaràs… ) i les prohibicions (no mataràs, no mentiràs, no robaràs, no desitjaràs…) en acabat es resumien en 2: “estimaràs Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix” . Amb aquesta formulació, enlloc d’adoctrinar-nos, el cristianisme apel·la a que ens regim pel propi interior, des de la comprensió conscient del que necessitem, dels nostres límits i mancances, tenint en compte els nostres sentiments profunds, les nostres sofrences, els anhels, les frustracions que patim… assumint com ens vivim i com ens patim a nosaltres mateixos. Ni més ni menys que l’essència de l’experiència humana! Però en molts casos ningú ens n’ha ensenyat. És una llàstima que, totes les atencions se centren en la moral a través de les prescripcions i prohibicions.

Ens toca a nosaltres, doncs, aprendre a estimar-nos, a escoltar-nos, a sentir-nos, a interpel·lar-nos, a comprendre’ns, a respectar-nos… Sinó, com podem comprendre els altres? respectar-los? pretendre’ns solidaris? … Aquesta és l’actitud madura que ens fa persones úniques, i només des d’aquí brolla l’autoestima que, ves per on, ens fa especialment sensibles a la realitat de l’altre per empatia natural.

Talment, l’autoestima és fonamental per la construcció de la pròpia personalitat, per poder-nos obrir pas a la vida i forjar-nos una base de relacions personals i socials sostenidores, centrades en la comprensió i reconeixement mutu. Aleshores, més que una fita per assolir, l’autoestima és una actitud personal davant la vida i davant nosaltres mateixos, basada en el rigor i la voluntat ferma de mantenir-nos actius i desperts amb tot el que vivim, amb el que ens omple i el que ens fa patir. Així entesa, l’autoestima és el que més ens acosta al sí mateix, allò més intrínsec, genuí de cadascú. Sovint, també, allò més desconegut. L’aventura, descobrir-nos al llarg de la vida.

Judit Monfort i Fradera, Psicoterapeuta i Coach

– Bibliografia recomanable:

“La autoestima, un concepto dañino”, Psyciencia, 1-VII-2016
“Autoestima y cuidado del alma” de Jean Monbourquette, Ed. Bonum 2003
“Nuestra Felicidad”, de Luís Rojas Marcos, Ed. Espasa hoy, 2000
“La Felicidad Paradógica” de Gilles Lipovetsky, Ed. Anagrama, Colección Argumentos 2007
“Usted puede sanar su vida” de Louise L. Hay. Ed. Urano 1989