Baralles entre germans i Límits

No puc més! QUÈ PUC FER QUAN ELS MEUS FILLS ES BARALLEN?

Per què es barallen per la mateixa nina quan en tenen moltes més, entre les altres coses? Per què es peguen en lloc de jugar juntes? Què hi puc fer jo ?

Els moments conjunts d’estones compartint jocs i històries també hi són però, a vegades les baralles són massa presents en el dia a dia

Les estones de baralles acostumen a ser intenses, feixugues i difícils de gestionar.

Podríem dir que són estones que als adults ens poden treure de polleguera, alhora que són temptatives de recerca pels infants. Quan estan avorrits, quan volen el que l’altre té, quan volen ser atesos … assagen comportaments, fan proves de força, de resistència al dolor, busquen un límit per ressituar-se a partir de les pròpies vivències.

De fet, entre les cries de mamífers, podem observar com es provoquen: es claven queixalades, s’estiren la cua, es piquen, es barallen … bo i jugant, mentre fan proves de força. Aquesta és la seva 1ª escola de vida. Així es preparen per viure, caçar, relacionar-se i sobreviure a la selva.

Les cries humanes som més lentes en el nostre procés de maduració. Entre els 3 i els 9 anys més o menys, acostuma a passar que els germans rivalitzen i es comparen i competeixen per ser millor que l’altre. Això, que comença amb l’inici de la descoberta de l’altre, revela les inquietuds i afany de superació de les criatures. Per tant, en principi és bo tot i que, sovint molt distorsionador. En aquesta etapa, la mainada acostuma a alternar les estones com a rivals, amb les que comparteix, les de gaudi i cooperació. Les dues dinàmiques els hi són pedagògiques.

El paper dels pares, avis i/o mestres davant d’una baralla és bo que se centri en descriure allò que passa. Per exemple: “veig que les dues voleu la mateixa nina” “veig que us esteu enfadant” “em sembla que us feu mal” “si seguiu així potser plorareu” o bé: “que bé que us ho esteu passant!” “quin tip de riure que us esteu fent!” … etc.

En tot cas, quan no poden resoldre creativament aquella situació, la intervenció dels referents adults es pot encaminar a simplement acollir l’estat emocional de cada una “veig que això t’ha molestat molt” “em sap greu que t’has enfadat” … i, després de fer-li una moixaina, llavors proposar-li un tema totalment diferent, tipus: “avui per sopar …” “que bé que et queda el pentinat que t’has fet!” “em vols ajudar a …”

D’aquesta manera, revertim tres coses:

els pares no és desgasten avisant, advertint, explicant …
els fills no es veuen jutjats i, per tant, és més probable que no es rebotin amb reaccions defensives
amb les verbalitzacions de la persona adulta, la mainada s’adona de com se senten i així és fàcil que puguin assumir el que viuen , el que els hi passa. Propiciem la seva reflexió autònoma, pel fet que no els hi fem nosaltres de manera explícita. Llavors afavorim llur procés maduratiu i, amb el temps aniran generant els seus propis recursos per gestionar les seves necessitats, inquietuds, frustracions, demandes …

Això ens permet, també, anar creant un marc contenidor de les diferents experiències que va fent la quitxalla. El marc, delimita el que hi cap i el que no. Aquesta és l’essència dels límits pels infants: dotar-los d’una estructura protectora i organitzadora de les seves vivències. Poden expressar en fora les diferents emocions i estats anímics, però de manera controlada. Per exemple: es poden barallar però no es poden fer mal; no poden tirar objectes enlaire; no poden trencar coses … alhora que se’ls hi pot proposar que descarreguin el seu enuig sobre un coixí, o estripant diaris, revistes, o un concurs de crits!: un per veure qui el fa més llarg, després el més fort, el més agut, el més greu … Així:

d’entrada se’ls hi trenca aquella dinàmica, proposant-los un repte
defugim les discussions interminables que no resulten creatives: qui ha començat 1r; de qui és la culpa …
queden esgotats, es relaxen i poden passar a entretenir-se en calma
es genera un ambient més favorable que contribueix a que cadascú es ressituï, després de l’encallada

Els límits formen part ineludible de la vida. Ens són constituents:

el context en el que vivim: complexió física, clima, idioma, habitatge, tipus de família, condicions sòcio-econòmiques, cultura … són el que hi ha. Ens venen donats i ens anem desenvolupant enmig de tot aquest entramat
amb els límits que ens venen donats i la tipologia de cadascú, podem anar ordenant i organitzant la pròpia manera de viure

Els límits ens són vitalment necessaris perquè ens ajuden a:

fer-nos una composició de lloc, entre el que hi ha i el que trobarem a faltar; entre el que és possible i el que no, el que tenim d’entrada i el que podem aconseguir amb esforç i dedicació; el que se’ns posa bé i el que ens fa mal; el que ens dóna marge i el que és perillós …
comprendre les circumstàncies d’on som, el que tenim i en quines condicions ens podem moure
preveure el que podrem necessitar, donades les circumstàncies. Preveure les adaptacions que haurem de fer en cada situació concreta.

Per tot això els límits, que d’entrada ens restringeixen i ens condicionen, en definitiva ens donen seguretat. Contràriament al que acostumem a pensar, els límits ens contenen, ens orienten, ens ajuden a desenvolupar-nos perquè, gràcies a ells podem comprendre les regles del joc en cada context, en cada relació, i posicionar-nos.

Però, per tal que els límits ens siguin constructius i efectius, cal que se cenyeixin a les seves 4 regles:

clars: focalitzar de manera precisa i concisa el tema que es vol delimitar o corregir.
coherents: de manera clara i explícita, la criatura ha de poder percebre la relació directa entre el tema en qüestió (horaris, dieta, tasques a assumir, coses prohibides …) i la mesura acordada. Un cop definits, ens hi hem de mantenir mentre durin les mateixes circumstàncies.
estables: els límits no poden ser més o menys dràstics quan estem més o menys preocupats per aquell tema. Els hem de mantenir de la manera prèviament acordada. Ni més, ni menys. No poden dependre de si tenim altres prioritats, altres preocupacions, ni tan sols de l’estat d’ànim que tinguem quan els apliquem. Si ens sentim contents, magnànims, agraïts pel que acaba de fer la criatura o per altres motius, l’hi ho podem mostrar de múltiples maneres. Però mantenint naturalment el límit habitual, sense canviar en absolut el que havíem convingut i que ja tots sabem.
proporcionals: tenint en compte l’objectiu que estem educant amb la criatura, el límit concret també ha d’estar en funció de la seva edat cronològica i la del seu desenvolupament psíquic. Per exemple, quan volem que l’infant aprengui a fer-se càrrec de les coses, cap als 3 anys li podem ensenyar a recollir les joguines abans de seure per explicar contes o abans d’anar a la banyera … però no té l’edat encara perquè, a més li fem recollir la seva roba, les sabates o altres coses al llarg del dia. Tot just li comencem a introduir un hàbit que, amb els anys li anirem educant de manera més àmplia i progressiva.

Amb tot, ja sabem que tot plegat no és fàcil perquè les situacions quotidianes són molt intenses, sovint fins i tot imprevisibles. I que els pares i tutors, a més d’estar amb la mainada, treballem, ens encarreguem de les tasques domèstiques, les compres, les reparacions, les relacions amb la família extensa, les amistats, el veïnat … i tenim les nostres aficions i necessitats, enmig de totes les responsabilitats i compromisos. Tot plegat, a vegades és molt complex i, en alguns moments ens pot desbordar. El col·lapse puntual no és mala praxi, és humà. I ens permet comprendre que nosaltres també tenim els nostres límits.

Tanmateix, quan ens resulta particularment difícil amb la nostra criatura, a vegades pot ser convenient consultar un psicoterapeuta per tal que pares i fill puguem retrobar dinàmiques creatives i de reconeixement mutu.

Judit Monfort i Fradera

Psicoterapeuta Analista i membre de l’IAAP

Tf. 610 539 546

www.sompsicolegs.cat