Pares-Mares i fills: tots aprenents

Normalment, escollim esdevenir pares i mares, moguts per un desig indesxifrable i generós. Amb el temps anem descobrint que, a més de criar i ajudar els nostres fills a créixer i a fer-se, la pròpia paternitat- maternitat ens fa també a nosaltres. Perquè, entre altres coses, la realitat acostuma a superar les pròpies expectatives i ens fa ser molt més generosos del que mai hauríem imaginat, alhora que també ens posa a les cordes.
Sí, l’experiència de ser pares-mares, esdevé així el que en podríem dir una “escola de vida” en el sentit que n’aprenem només per la pròpia experiència, amb les circumstàncies concretes de cadascú. Fins al punt que, el que ens serveix en relació a un fill, moltes vegades no té res a veure amb el que ens requereix l’altre.

La criança dels nostres fills ens força una mena de síntesi entre la infantesa que hem viscut, i la que voldríem per a ells. I això, va sorgint de manera silenciosa, quasi sense ni formular-nos-ho. Convençuts que és el millor per a ells. Sovint, també, donem per descomptat que coincidim amb la nostra parella en la manera de pensar i de fer per pujar els fills. Tanmateix, moltes vegades, després descobrim que suposàvem molt i potser hem parlat poc el que és important per cadascú. I aquí és on comença la tasca de fons i més interessant: fer-nos, mentre acompanyem el desenvolupament dels nostres fills. Aquí és on comença la tensió que ens ho desgavella tot, i que ens empeny a avançar; la tensió que ens interpel·la. A banda de les diferències cada cop més evidents amb la pròpia parella, ens anem topant amb els desencaixos interns entre les pròpies expectatives i la impotència que sentim sovint; entre els nostres principis i les nostres capacitats; entre el que voldríem i el que podem… La solució que pretenem, se’ns escapoleix perquè no està en l’un ni en l’altre, doncs dins de cadascú també hi trobem les pròpies contradiccions i interrogants. La solució, en tot cas, rau en considerar àmpliament l’altra visió, el posicionament de l’altre, fins que ens adonem que no hi ha una solució sinó ponts d’entesa que ens obren a provar solucions possibles. La solució, en tot cas, són els ponts que construïm per anar a veure el que ens estem perdent. Aquesta actitud és la generositat que necessitem exercir i nodrir com a pares. Aquest diàleg obert amb nosaltres mateixos i amb l’altre, és també el millor que els hi podem oferir als nostres fills que, a vegades hauran de fer el seu camí amb més preguntes que no pas respostes.