Adolescència: descobertes, límits i demés

L’adolescència, un nou despertar a la vida, més enllà de la pròpia família i de tot allò conegut. Quan va entrant en aquesta etapa, la criatura redescobreix el món amb un altre abast, amb noves dimensions molt més àmplies i diverses, el món dels altres, els altres mons. Alhora que es va redescobrint a sí mateixa, amb tots els canvis corporals, emocionals, altres interessos, noves inquietuds i possibilitats per explorar.

Després de la 1ª criança i la infantesa, entrem en una etapa de la vida en que es produeixen tants canvis alhora, que poden ser disharmònics i difícils de processar per la intensitat amb què s’experimenten.

Enmig de tots els canvis, un dels més importants i transcendents és la presa de consciència. L’emergència de l’experiència del jo, a l’inici és una vivència corporal incipient. En néixer, de manera inconscient, la criatura comença a sentir i interioritzar els límits entre ella mateixa i la mare que la bressola, la mira, la nodreix … Al cap d’uns mesos, quan a vegades la vol i no la té immediatament: en aquests petits espais d’absència amatent, la criatura es pot anar sentint i experimentant a sí mateixa. Ves per on que un dels primers límits que viu “ara no estic amb tu”, li és un benefici directe en el seu procés de maduració. Aquesta petita frustració controlada, necessitarà reviure-la al llarg de tota la criança, sempre en moments i mesures controlades, per poder-se anar diferenciant de l’altre i fer-se a sí mateixa malgrat la inseguretat que pot sentir. Així, es va fent independent en petites mono-dosis, i va guanyant seguretat en sí mateixa, tot i les seves inseguretats. Així, amb el temps comença a esdevenir conscient d’algunes de les seves possibilitats, d’alguns dels seus propis límits, dels límits externs, les responsabilitats que té.. Amb un gran sentiment de pèrdua, clar!

Tot desenvolupament s’esdevé amb pors i sentiments de pèrdua barrejades, per bé que hi hagi il·lusió, quan és el cas. Aquesta dinàmica combinada, ens acompanya sempre més, al llarg de tota la vida adulta.

També quan es van despertant els impulsos adolescents amb les ganes de ser grans. I emergeixen grans sentiments de pèrdua camuflats:

per la pèrdua de tots els avantatges de ser criatura
de la ingenuïtat
de la simplicitat amb que la criatura construeix encaixos i adaptacions bàsiques amb la vida de cada dia
la pèrdua de ser tractada amb condescendència, compresa, protegida i continguda pels pares i adults
sentiments de pèrdua perquè abans no era tan responsable de les seves responsabilitats …
el sentiment d’estar perduts, de confusió davant les diferents opcions amb un horitzó que es va ampliant a mida que l’adolescent es va fent conscient que no s’acaba amb el món dels pares, la família, l’escola … i que no sap cap a on ni com obrir-s’hi pas.

I noves pors que es filtren amb els impulsos incontenibles, encara que potser presenti una aparença de persona entesa, agosarada, segura …

Aquest, el de l’adolescència, és un procés molt explosiu. Potser se’ns fa més evident quan l’actitud de base de l’adolescent és extravertida, perquè tot s’expressa enfora.

Llavors veiem com els pares i professors s’activen sovint per parlar dels límits, per corregir alguns comportaments, per insistir que els fills es facin càrrec de llurs responsabilitats …

Tanmateix cal tenir en compte que d’altres adolescents, els introvertits, pateixen interiorment tot el batibull. Sovint els veiem aparentment tranquils i responsables però, a vegades n’hi ha que queden paralitzats pels seus conflictes interns, les pors i vergonyes que els aclaparen i, a diferència dels extravertits, reaccionen inhibint-se. Aquests, tot i no reclamar-la, poden necessitar l’atenció dels pares o altres suports, per tal de no quedar bloquejats per les seves vivències i cabòries.

Pel seu compte, els pares també patim un sentiment de pèrdua molt important. El fet de deixar de ser reconeguts i admirats com els seus referents adults per excel·lència i, alhora ser criticats i, a vegades fins i tot rebutjats pel propi fill. Aquesta és potser l’experiència més dura i ingrata com a pares: veure que aquella criatura per qui tant t’has sacrificat i esmerçat, ara poques vegades et reconeix. Ans al contrari, fins i tot et pot arribar a criticar, rebutjar-te … I, a sobre no podem claudicar de ser pares! En som per sempre més!

I la parella! Ves per on! Abans de ser pares, ens vam engrescar com a parella per compartir una visió, unes ganes de viure i fer junts un projecte de vida pròpia, en comú! Però amb tota la il·lusió pels fills, amb tota la generositat vers els fills, anem posposant, anem renunciant a molts espais, a coses personals, i també acabem desatenent algunes necessitats vitals de la relació de parella. Ve’t-ho aquí que quan arriba aquesta etapa de la criança, sovint la parella ja arrossega un desgast i manques de dedicació que s’acusen més amb el que ens requereixen els fills. Fer equip, en aquestes circumstàncies, és més necessari encara. Junts o separats, però fent equip com a pares per seguir ajudant els fills a obrir-se i fer-se un lloc en el món adult.

Per descomptat que l’adolescència s’esdevé amb els canvis hormonals i fisiològics, normalment tan evidents que li acostumen a despertar curiositat i pors alhora, a l’adolescent. Però, quan aquests canvis interns no emergeixen tan evidents, també afegeixen molt patiment en les criatures adolescents que viuen tot el seu despertar a la vida, mentre el desenvolupament corporal no els acompanya al mateix ritme. Per exemple, quan la seva talla física no creix tant com ells se senten. Aquest desencaix no és fàcil de comprendre ni d’assimilar. I menys quan veuen que ells no, i els altres sí.

Comparacions: en aquesta etapa passa a ser súper important la mirada als altres: el que fan, com fan, com són, com van vestits, com porten els cabells, què els hi agrada … i s’hi comparen contínuament a partir de l’observació de les pròpies condicions físiques i les dels altres; de les condicions socioculturals, condicions socioeconòmiques; el que té, el que no i el que els altres tenen, el que els hi deixen fer els pares i el que no (límits) … Però també entre el que pot i el que poden els altres. Poder mostrar poder i exercir-lo per ser més que l’altre …

El sentiment de pertinença, més enllà de la família: en el procés de buscar el seu lloc al món, a més de les aficions i les pròpies inquietuds, el pertànyer s’explora i es construeix també a través dels jocs d’encaixos amb les relacions personals. En aquesta etapa, de manera primordial, sentir-se fent xarxa amb un o diferents grups de pertinença, és fonamental per l’autoconeixement, l’autoestima i el propi desenvolupament personal. I això només es construeix amb l’experiència presencial, amb la participació total de les vivències físiques i anímiques del tu a tu concret, bo i fent. Bé sigui jugant, discutint, anant d’excursió, tocant música, fent projectes, imaginant junts, plorant, criticant, revivint records compartits, comentant les pròpies pors … amb totes les impressions del cos a cos.

Les pantalles són un recurs molt fàcil i accessible per assadollar una de les grans curiositats de tota criatura en la pròpia descoberta del jo a través dels altres: veure què fan, com són, com llueixen el que tenen … Alhora que és terrible i profundament nociu que es busquin i s’ocultin rere les “relacions virtuals” amb els jocs i les xarxes d’internet. Perquè el que els mou, el que senten i el que projecten, tot passa només en una pantalla. Llavors, els seus sentiments, els conflictes que experimenten, les frustracions i els anhels, tot explota dins seu. No es poden confrontar amb ningú, amb la realitat concreta. No es poden construir, ni desenvolupar ni realitzar-se personalment. Només poden “mirar” què passa, com reaccionen les pantalles, quins estímuls virtuals els hi ofereixen. I a més, de manera del tot descontrolada, els hi van apareixent persones que, aparentment sembla que s’interessen per ell/a i els hi fan propostes, els hi demanen coses. I l’adolescent, sense ser gens conscient de la seva pròpia vulnerabilitat i desprotecció, va responent amb les fotos, informació personal o altres continguts que els hi hagin demanat, del tot aliè a l’ús que la persona o persones desconegudes en poden fer.

Aquest tema mereix una anàlisi específica i un abordatge que no hi cap en aquest article. Tanmateix, val a dir que les pantalles no proporcionen afiliació. Les pantalles no ofereixen vincles d’amistat. Els contactes que es fan a través d’internet alimenten la il·lusió d’una relació que ens espera a l’altre costat de la pantalla. Així, només ens fan viure un fals sentiment de pertinença que enganxa, un sentiment de pertinença sense pertinent: sense ningú que el correspongui. Aquesta il·lusió genera addicció. Com que aquest fenomen es produeix a banda i banda de la pantalla, uns i altres experimenten la mateixa impotència en sentir-se atrapats per una dinàmica tan atractiva que els manté amb unes expectatives que mai acaben de ser. Això enganxa, desespera i esmicola totes les capacitats, les inquietuds i la força de voluntat de les persones. I cadascú s’acaba trobant sol amb la pròpia frustració, i ningú amb qui discutir-la. Aquesta dinàmica perversa dilapida els fonaments de l’autoestima.

Al llarg de l’adolescència es va estructurant i construint la personalitat adulta, amb els seus propis esculls. En aquesta etapa, doncs, la relació amb les pantalles esdevé especialment nociva perquè té tanta força que pot avortar tota possibilitat de desenvolupament. Fins i tot condueixen a la pèrdua de facultats ja adquirides, a l’abandonament progressiu de les ganes de fer allò que havien escollit amb il·lusió. A més de la pèrdua de les inquietuds incipients i del tot necessàries per impulsar el propi desenvolupament.

Alhora, les pantalles ens impacten i eleven a la màxima potència els complexes que tots arrosseguem. Quan la realitat virtual ens els sobredimensiona, els complexes ens manlleven, s’apoderen de nosaltres, decideixen i fan malgrat nosaltres mateixos.

Per això i molt més, els adults som els responsables d’emmarcar els límits i les condicions per a l’experimentació i el desenvolupament de l’adolescent, procurant-los contextos que siguin alhora oberts i protectors.

L’adolescent necessita transgredir l’ordre establert per provar-se i fer-se més enllà d’allò conegut. Per tal que pugui viure aquest vessant tan important, necessita trobar-se amb uns límits, unes normes, unes obligacions estables i coherents, i també amb portes obertes que li permetin viure aquestes tensions i els conflictes que comporten. Enmig de l’actitud ferma, comprensiva i dialogant dels adults podem veure com es mira el món i es planteja coses diferents. Romanent al seu costat, també nosaltres podem veure alguna cosa diferent a través dels seus ulls agosarats.

Tot un gran repte i un munt de possibilitats per a uns i altres!

Tot un univers per descobrir i per crear!

Seguim aprenent amb els dubtes, els errors i els encerts.

Judit Monfort i Fradera

Psicoterapeuta Analista i membre de l’IAAP

Tf. 610 539 546

www.sompsicolegs.cat