L’UNIVERS DE LA PARELLA: del Jo al Tu i del Tu al Jo

Les persones som éssers socials per naturalesa. Amb sort, naixem amb la mare, en el sí d’un nucli, i ens criem gràcies als qui ens bressolen, ens nodreixen afectivament i amb altres aliments, ens ensenyen a caminar i tenen cura de nosaltres. Sempre més, ens fem amb els altres, i ens descobrim a través de les relacions interpersonals. Sentir-nos vinculats i vinculants, és una de les vivències primordials al llarg de la vida. I fonamental per a l’estructuració i la construcció de la pròpia personalitat. Bàsica per forjar l’autoestima i fer-nos càrrec de nosaltres mateixos.

Des del vincle bàsic a través del qual les persones ens anem sentint mirades, considerades, reconegudes i concernides, podem després aventurar-nos en la descoberta de l’altre, del món i les nostres circumstàncies.

Després de la família que ens sosté, la de parella és una de les formes de relació que més ens impliquen en la pròpia descoberta i realització per i enmig de la relació mateixa.

A grans trets, podem distingir unes fases que, salvant les diferències particulars, acostumen a donar-se en el món de la parella:

Troballa: l’entusiasme inicial es nodreix i creix amb l’atracció i les múltiples coincidències que van emergint a mida que les dues persones es van coneixent. Engrescades pel propi procés de descoberta mútua.
Progrés: l’interès recíproc es multiplica i cadascú s’esforça a trobar combinacions per poder passar més temps junts. Aquesta dinàmica retro-alimenta positivament les dues persones.
Projecte: entre l’interès mutu inicial i la força de voluntat afegida, totes dues es van comprometent a mig i llarg termini. Aquesta dinàmica uneix i consolida la parella amb una visió i perspectiva compartides. La relació es referma per sí mateixa, en base als valors desenvolupats entre els dos, com la confiança generada i renovada dia a dia. Però també cal contemplar les necessitats de mantenir certs espais individuals per tal que la vida de parella no vagi en detriment de la progressió personal. Això acabaria asfixiant la vida de parella. Mentre que, el joc d’encaixos entre els espais personals i els conjunts, enriqueix la parella i els seus protagonistes.
Inèrcies: amb la convivència es van generant rutines que acostumen a facilitar la organització quotidiana. Amb tot, cal distingir les rutines pràctiques i agilitzadores, de les que repetim d’esma, perdent el sentit. Aquest pas de les facilitadores a les “robòtiques” s’esdevé per certa deixadesa, gairebé sens que ningú se n’adoni. Fins que comencen aflorar insatisfaccions. Detectar-les -les insatisfaccions- és fonamental per revisar la relació, valorar la vida en comú i les necessitats de cadascú; per ressituar-se canviant el que es convingui entre les dues persones. Quan això se’ns escapoleix o no és possible, comença un declivi que pot ser irreversible.
Desenllaç: a vegades s’imposa a contracor, per la mort d’un dels membres de la parella. Aquest és un trencament tan inevitable com rotund, quan es produeix. A la persona que es manté viva, li toca un procés molt llarg i traumàtic per deixar anar, anar-se separant de l’altre, de tot allò compartit, de les expectatives projectades, i ressituar-se amb la pròpia vida que continua. El vincle amb l’altre queda estroncat, tot i que allò viscut plegats pot seguir essent vinculant.

En altres casos, a vegades la confiança mútua entra en fase crítica i, si coincideix que també manquen les mostres d’afecte i/o no es comparteix prou intimitat, llavors la vida de parella deixa de ser vinculant. En aquestes circumstàncies, les dues persones pateixen profundament. Llavors, el perill més gran és que aquest patiment derivi en dinàmiques destructives.

Quan es comença a sentir el desenllaç, si no es pot revifar la relació de parella, sempre es pot crear una separació que tingui sentit per les dues parts. El fet que la relació passi per una etapa tan crítica, o fins i tot en cas que arribi a la seva fase final, en cap cas és sinònim de passar a ser enemics l’un per l’altre. Lliurement escollim la persona que volem com a companya de viatge. I també lliurement podem prendre la decisió de continuar el propi camí de manera independent. Això, que és tan dolorós i trenca moltes expectatives, alhora evidencia que s’ha construït junts fins aquí i és igualment bo poder decidir de continuar altrament.

El que necessitem sempre cadascú per viure és seguir evolucionant, encara que sigui per separat. La responsabilitat de la pròpia vida és sempre un compromís i un valor individual. A vegades tenim el goig de poder-lo compartir però sempre continua essent una comesa personal i intransferible.