Relacions abusives | Som Psicòlegs

El món de les relacions humanes és l’art més complexe i més encisador que ens ocupa al llarg de la vida.

Som com som i hi ha infinitat de tipologies i estils d’allò més divers. Tants caps, tants barrets!

Alhora, aquest és l’àmbit de la vida que ens pot omplir més de goig i plenitud perquè, justament és a través dels altres que ens anem nodrint, inspirant, engrescant, comprometent i enriquint com a persones. També és a través del que vivim i sentim en les relacions, que anem esdevenint conscients de nosaltres en 1ª persona: del que sentim, el que volem, el que ens agrada i el que no, el que ens fa patir, el que podem tolerar, com som, com fem … i així anem aprenent de nosaltres i dels altres, ens anem posicionant i desplegant, en definitiva.

Les persones som complexes i, a més tenim complexes que ens condicionen.

Sovint ens veiem immersos en dinàmiques que no ens satisfan. A vegades hi ha persones amb les que, sense saber ben bé com ni per què, sempre hi ha complicacions i problemes. Llavors cal que ens aturem a escoltar-nos per esbrinar què ens passa, com ens sentim, quan s’esdevé… Cal que analitzem amb cura en quins moments se’ns capgira tot. Sinó, aquestes dinàmiques ens descontrolen per més que ens hi esmercem. Això és desesperant i pot acabar essent molt desestabilitzador.

Pot ser perquè passem una temporada especialment esgotadora, o perquè tenim alguna preocupació que ens va capficant o per raons diverses que acaben afectant, també, les nostres relacions més properes.

Però quan veiem que, una i altra vegades ens sentim en conflicte amb la mateixa persona (a la feina, a casa o amb la colla …) i, per molt que ens hi escarrassem i ens esmenem perquè allò no torni a ser motiu de discussió, llavors patim un nou esclat amb aquella mateixa persona, per bé que sigui per un altre tema o motiu diferent … Aleshores ens convé interpel·lar-nos a fons, si no és un fet purament casual o circumstancial. Potser massa sovint estem essent infidels al que sentim, al que volem. Ens estem adaptant massa? Ens estem sotmetent?

Si és així, això té a veure amb nosaltres, amb l’actitud que predomina en nosaltres, en relació als demés.

En aquest article veurem dues de les formes en que es manifesta el complexe d’inferioritat: la de qui reacciona traient pit, i la de qui vol passar desapercebut i sense molestar ningú.

Quan aquestes dues maneres de fer es combinen entre sí, a les dues parts implicades els atrapa una dinàmica perversa i molt destructiva. Una de les dues tendeix més aviat a deixar dir i deixar fer, mentre l’altra va gosant.

La persona que gosa, acostuma a esdevenir abusiva per dos procediments diferents:

basant-se en l’autoritat de rang superior de que disposa, aprofitant-la per imposar-se impunement i autoritària
aprofitant i nodrint-se de l’actitud submisa i abnegada de qui no gosa pronunciar-se, bé sigui per acontentar l’altre, per timidesa, per evitar conflictes o altres motius.

Llavors, sovint es desencadena una seqüència combinada d’interaccions entre la persona agosarada i l’adaptativa, que es desenvolupa en les següents 9 fases:

1.- A l’inici, la persona agosarada (persona A) s’engresca i ens anima: oi tant! Que bé! Podríem fer …! I a més a més jo …! (Ja apareix el seu 1r “jo”. En aquest cas és un “jo seductor”). La persona submisa (persona S) s’il·lusiona i s’imagina que podran col·laborar i sumar fent un bon equip.

2.- Després, A comença a voler fer canvis de coses perquè “així és millor, creu-me!” “Ja veuràs com t’agradarà!” “Fes-me cas!”. Davant aquestes propostes que, en realitat són imperatius de l’A, la persona S massa sovint consent i acata discretament.

3.- A continuació comencem a veure emergir un 2n tipus de “jo” de la persona A, però ara ja a cavall entre seductor i impositiu: “Deixa que ja ho faig jo!”. Llavors, l’S ja s’inhibeix de manera passiva.

4.- Quan A ja ha aconseguit el consentiment -forçat- per poder-ho fer a la seva manera, llavors es comença a exhibir: “és que jo he fet …” “gràcies a mi …” “sort que he aconseguit …” “ja ho vaig dir jo que …” “m’han convidat a mi per fer, per explicar …” Aquí ja tenim una col·lecció de “jo ho faig millor que ningú!” “jo en sé més!” “Sort de mi perquè sinó” … Aquests “jo” enfilen la persona agosarada per damunt de l’altra, i de bon rotllo, això sí, perquè “és evident que em volen a mi!” “tothom ho veu que jo sí que en sé!” “ja ho veieu que sort en teniu de mi!” i així va emmascarant cada cop més el seu complexe d’inferioritat, posant-se per sobre de qui sigui. Mentre que el complexe d’inferioritat de la persona submisa es manifesta més aviat en el sentit contrari, amb les seves inhibicions.

Vet-ho aquí com es van combinant els propis complexes personals. Cadascú tenim el nostre. Ningú ens escapem dels nostres complexes. El problema és quan no en som conscients i no ens en fem càrrec. Llavors campen al seu aire, decideixen per nosaltres i ens van impel·lint a dir o fer coses que, ben mirat no hauríem volgut així.

5.- Després, quan la persona S ja està ben confosa, o fins i tot es comença a sentir invalidada, incapaç, poca cosa … llavors la persona més agosarada comença a anar descarregant les desqualificacions contra la primera, sigui una persona o grup. Primer en forma de subtils suggeriments “va, que no pots, no pateixis que ja me’n encarrego jo” “ves, que no te’n surts! Ja ho faig jo!” … i cada cop més despectivament denigrants: “veus com no en saps!” “Veus com no ho fas bé!” “Un altre cop no te n’has recordat!” “Deixa-ho que no en tens ni idea!” “A tu no et faran ni cas! Sort de mi!” ‘”Un altre cop t’has equivocat!” encara que no hagis comès cap error o que, fins i tot els errors hagin estat seus … Aquest detall és molt important: la persona amb tendència adaptativa que acostuma a callar i a inhibir-se, pot fins i tot acabar assumint com a pròpies les equivocacions o omissions de la persona agosarada. I encara més, es pot arribar a sentir culpable pel fet que la persona A s’hagi enfadat, s’hagi equivocat o s’hagi oblidat alguna cosa que ella mateixa (la persona A) s’havia compromès a fer. Aquest fet, el passar per alt els errors o omissions d’un altre, sovint pot ser un valor afegit en pro de reforçar el vincle i seguir fent equip; però assumir com a errors propis o sentir-se responsable, fins i tot culpable de les equivocacions de l’altre, en lloc de ser un valor afegit passa a ser un contra-valor. Això passa quan algú se sotmet a l’altre a contracor, una vegada i una altra, doncs això propicia una dinàmica de submissió que, per sí mateixa i de manera paradoxal, propicia les conseqüents embranzides abusives de la persona agosarada.

Així anem veient l’escalada simètrica entre les dues dinàmiques que es retroalimenten mútuament.

6.- Quan algun cop queda en evidència que la persona A s’ha equivocat, aquesta desplega els “jo” justificatius : “és que, com que ho he de fer sempre tot jo, em fas equivocar!” “És que em treus de polleguera i llavors se’m cauen les coses o perdo coses o em descuido coses” … Aquests “jo” es repengen en la justificació com a excusa pels seus desencerts, però valent-se de culpabilitzar de tot a l’altra persona, a la S, clar! Si llavors la persona S, amb la millor intenció, també calla i atorga, no fa més que encendre noves respostes, i cada cop més abusives, de la persona A. Alhora que la persona S, amb la seva mal entesa abnegació es va traint i negant més a sí mateixa

7.- En aquesta fase, la persona A, se’n recorda que el TU també existeix, però … ai las! “És que tu sempre em fas enfadar!” “Tanta il·lusió que em feia però, sempre ho acabes malmetent tot” “És que tu mai te’n recordes!” “És que tu sempre em necessites!” … utilitza el TU per culpabilitzar, ara ja de manera explícita, l’altra persona com a responsable directe de tot el que no va bé. A vegades, com que aquests retrets són ja tan obertament flagrants, amb sort la persona S pot reaccionar i desmarcar-se d’alguna d’aquestes sentències. Però cal tenir en compte que, la persona S se sent cada cop més concernida, impossibilitada i auto exigent, i és fàcil que se senti impel·lida a seguir carregant sobre seu tots els retrets i crítiques que rep, més els que es fa a sí mateixa.

8.- Els comentaris positius de terceres persones, els encerts i les felicitacions pels assoliments, sempre se les auto atribueix A, per descomptat! Com a iniciativa seva, obra exclusivament seva. És gràcies a ell/a que allò s’ha pogut fer, clar! És gràcies a ell/a que ha sortit tan bé! Sovint, aquests comentaris presumptuosos de reconeixement propi i d’auto felicitació, passen desapercebuts per la majoria de la gent. Però es claven a l’interior de qui discretament va tenir la iniciativa, de qui s’ho ha treballat. Aquesta mena de comentaris poden tranquil·litzar, d’entrada, la persona S pel fet de veure finalment content/a la A, però en realitat van minant i fereixen profundament la persona abnegada, feinera, discreta, responsable i respectuosa que, a més acostuma a ser qui ha tingut la idea i s’ha ocupat de totes les feines mes dures i delicades, i de resoldre totes les dificultats.

9.- En darrer terme, quan la persona agosarada se sent al descobert, desplega la seva actitud de pobre víctima, clamant compassió i reparació:
“Sempre ho he de fer tot jo!” ” No em volia enfadar però és que ja no puc més!” “Faig tot aquest esforç per tu, per vosaltres, i a sobre com m’he de veure!” “Ningú em comprèn!” “No te n’adones dels esforços que faig per tu, per vosaltres i ves com m’ho agraeixes!”. Llavors acostuma a amenaçar de plegar, de deixar-ho (normalment sense cap intenció real de plegar!)… però si l’altra persona ha quedat atrapada en la culpa, li sap greu haver-se queixat o, pitjor encara, creu haver “provocat” que s’enfadi la persona abusiva que l’acaba d’amenaçar tallant la relació … la persona S culpabilitzada se’n sent tan responsable que li acostuma a suplicar perdó.

Aleshores torna a començar el cercle i la persona A, inicialment agosarada, ara ja consolidada com a abusiva, se sent novament legitimada per l’altra i torna a entrar seductorament en la relació en aquest moment crític: “jo en el fons t’estimo!” “Tot ho faig pel teu bé!” “No t’enfadis amb mi!” “Veuràs que farem un nou projecte, una nova inversió, un nou viatge, un nou sopar” … i tot aparentment arreglat.
I és que, la persona agosarada també té els seus sentiments i, en aquest punt hi connecta i sembla que està a punt d’empatitzar amb l’altre.

Això podria ser un nou començament però, en realitat només continua la dinàmica tortuosa, saltant a una altra escalada simètrica molt més alta.

La por de la persona abusiva fa que temi perdre el seu poder, convençuda que sense poder no és ningú. I així torna a reaccionar defensivament contra l’altre. I així es distancia cada cop més de sí mateixa, condemnant-se a un desfici insaciable.

Amb sort, només podem sortir d’aquesta dinàmica trencant radicalment el cercle viciós. Però per a això ens cal ser ben conscients del rol que hi acostumem a tenir i responsabilitzar-nos del propi canvi. Ja no es tracta de seguir fent esforços procurant que l’altre se n’adoni i canviï. Només podem ser protagonistes en 1ª persona, del propi canvi d’actitud. Això ens requereix:

Escoltar-nos interiorment i, lluny d’abnegar-nos, ser fidels al que sentim.
A vegades explicitar-ho amb la màxima assertivitat. Altres vegades, callar-ho i simplement fer el que considerem o deixar de fer el que no volem mantenir.
Sobre tot, posicionar-nos i fer en conseqüència, cada vegada, amb cada detall, sense deixar cap escletxa.

Això ens resultarà creatiu i alliberador, i trenca la cadena que atrapa les persones víctimes i les abusadores.

Seguim aprenent amb la vida mateixa!

Judit Monfort i Fradera

Analista i membre de l’IAAP

www.sompsicolegs.cat

Bibliografia: