sacrifici?

És un fet curiós que ara ens soni estrany aquest terme que, els segles passats, la cultura religiosa va elevar com un dels valors màxims de les persones.

I obrir aquesta reflexió en època de vacances sembla, a més, insòlit.

Sacrificar-nos per llei, o per manament d’una autoritat superior… respon a la necessitat de protegir-nos del que ens pot passar per incompliment. És un acte intel·ligent i necessari.

Així, cedir els seients indicats en el transport públic, perquè toca quan ocupem un lloc assenyalat per a les persones en condicions especials, és una obligació que ens ve donada. Quan cedim un seient per iniciativa pròpia, per més que hi tinguem “ple dret” pel que hem pagat, perquè hem arribat abans, perquè estem especialment cansats… això és un valor que, aparentment potser ni transcendeix, però ens colpeix i ens transforma.

Sovint ens és un goig cedir el nostre temps, o el que ens vindria de gust, en favor dels qui estimem: a l’inici d’una relació, o quan estem de vacances amb els nostres, quan comencem un projecte nou… I, curiosament, malgrat els esforços que ens implica,

En canvi, ens pot resultar molest, fins i tot ingrat, sentir que sacrifiquem quelcom propi quan no ens ve de gust, quan ens sembla que ja hem fet prou, que ens toca a nosaltres gaudir-ne, que mereixem un reconeixement…

I, clar que tenim dret a preservar-nos. I el deure de respectar-nos.

Alhora que també és cert que, a vegades, si no renunciem al que volem, a alguns dels nostres drets, podem ferir o menystenir les necessitats de l’altre. Que també té els seus propis drets i anhels.

Lluny d’encetar aquí una discussió filosòfica que requereix un abordatge multidisciplinar, dens i profund, em limito a apuntar que ens és del tot necessari desenvolupar també la capacitat de sacrifici. A vegades, saber renunciar a fer valer la raó que tenim, pot brindar-nos noves oportunitats de diàleg amb l’altre. El més important, encara, és que ens pot obrir a altres qualitats i aspectes desconeguts de la nostra personalitat, i que acostumen a afavorir-nos dinàmiques més positives i satisfactòries.

De la mateixa manera que la modernització ens ha permès adonar-nos que sacrificar-se per prescripció política o religiosa no ens dóna sentit al que vivim, tampoc ens el dóna l’aferrar-nos als propis drets i mèrits.

El que ens aporta sentit és la pròpia interpel·lació crítica, cada acte que ens permet ampliar la nostra consciència. I aquest exercici ens requereix desenvolupar, també, la capacitat de sacrifici que ens obre un compàs d’espera, temps en el que podem veure emergir altres possibilitats imprevistes, una nova perspectiva de la situació que ens preocupa, una aportació creativa impensable.

És clar que tenim dret a fer valer els nostres drets! En som plenament responsables! Tenim dret a queixar-nos, a denunciar els abusos i les omissions que patim, a reivindicar unes condicions dignes i legalment reconegudes. Tenim dret a desenvolupar-nos, a protegir-nos, a …

Però sovint oblidem que també tenim dret a perdre, a renunciar per iniciativa pròpia a algun dels nostres drets, en un moment donat. En aquestes ocasions, el nostre patiment pren un caire creatiu i ens genera, malgrat tot, una mena de confiança interior, transformadora.

A vegades, perdre també és guanyar, en un altre ordre de les coses.

Aquesta és una disciplina que, tot i no estar de moda, ens és ben necessària per madurar com a persones adultes.