La pressa de viure
A vegades sembla que tenim pressa de viure per por de perdre’ns alguna cosa, si no ens espavilem. Por a que se’ns escapi la vida?
Com si ens impel·lís una mena d’afany de consumir experiències.
Com més va, més immediatesa ens exigim per resoldre els problemes, per respondre les nostres preguntes, per tenir el que volem aconseguir, per informar-nos del que ens interessa, per assegurar-nos, per gaudir les nostres vivències, per realitzar els projectes que tot just ens comencem a plantejar, per veure les cares dels que volem sentir a prop, per esborrar els mals records, per saber si esperem nen o nena, per eludir els propis errors, per saber el temps que farà el dia d’aquella trobada que organitzem pel mes que ve, per saber el diagnòstic del que hi ha i el pronòstic del que passarà, per arribar a on anem… a vegades pressa, fins i tot per amagar el que patim, per oblidar el que no ens agrada… sempre per passar ja a la pantalla següent en un clic i fet.
Com si aquesta acceleració ens fos la promesa del més bo i millor.
Sovint, però, la precipitació que vivim cap endavant, ens mata la vivència mateixa de cada cosa.
Fa anys, una de les desaparegudes entitats bancàries del nostre país, feia un anunci televisiu pervers que resumia la dinàmica actual en una frase: “Ho veus. Ho desitges. Ho vols. Ho tens!” tot presentant la seva línia de crèdits al consum. Era una manera de dir-nos que podem tenir tot el que imaginem, com si fos aquesta la finalitat de viure.
En la mateixa línia, les pseudopsicologíes ens volen fer creure que, pensant en positiu tenim el poder de generar la realitat que volem. Tot i que hi ha certa veritat en aquesta apreciació, el raonament és senzillament aberrant, doncs postula que el control del que pensem ho pot tot. Si això fos tan cert, qui patiria dissort? qui no tindria la fortuna que desitja? qui moriria de manera imprevista? Clar que llavors ens queda el recurs de l’autoinculpació: “això em passa perquè un dia se’m va filtrar un pensament advers…” o el judici als altres: “no m’estranya que li passi, perquè és molt pessimista!”
Alhora que coincideixo en que la pròpia actitud davant les coses de la vida, ens pot ajudar en l’art de viure, per encaixar les diferents situacions més i menys favorables. O ens pot complicar, si ens identifiquem com a víctimes impotents davant les circumstàncies. Però també, la nostra actitud la podem utilitzar per justificar-nos i secundar o cometre crueltats inhumanes. I d’això, d’aquesta actitud amb la que ens posicionem, en som plenament responsables cadascú.
Segurament, entre d’altres coses, ens cal recuperar la capacitat d’espera prudent dels nostres avis i rebesavis que, per recollir els fruits del que havien imaginat, sembrat, regat i custodiat gelosament, sabien que els tocava viure les llargues nits i dies d’espera, amb tots els temporals i plagues que els hi podien malmetre la collita tan anhelada com necessitada. La paciència és un art que podem conrear en les nostres hores solitàries, ens obre perspectiva i, curiosament acostuma a potenciar els propis recursos resolutius.
I, qui sap si també ens fore bo de tenir temps, a vegades, per processar, per imaginar, per avorrir-nos, per sentir el buit enmig del brogit tan ple. El buit necessari per repensar-nos i ressituar-nos…
Judit Monfort i Fradera