No passa res! | Som Psicòlegs

Els darrers anys, observo perplexa com aquesta expressió la utilitza gairebé tothom, sovint, de manera semi inconscient i indiscriminada. És com si, màgicament s’hagués posat de moda. Aquesta deriva del llenguatge, esdevé un fenomen social molt curiós.

La sento a vegades a la consulta, i en les relacions personals, referida a vivències importants, i no m’hi encaixa.

Lo bo del cas és que, cada vegada que m’hi endinso, descobreixo que vol dir una cosa diferent! En situacions quotidianes, com per exemple:

L’altre dia, a plaça, sense adonar-me’n, vaig trepitjar una senyora. En disculpar-me, molt amablement em va dir “No passa res!” Caram! A mi, quan em trepitgen l’ull de poll sí que em passa alguna cosa, bé, diverses alhora: una, que no m’ho esperava; a més, la sensació de dolor, tampoc no m’agrada veure’m entorpida… Sobretot, aprecio la seva bona voluntat d’excusar-me! Oi tant! Té molt de mèrit la seva reacció tan generosa amb mi, que li havia fet mal. Alhora que em demano d’on surt aquest nou costum social i personal tan arrelat, que porta a gairebé negar la realitat d’un fet tan evident i clar: trepitjada-mal-queixa-disculpa-reparació de danys-aprenentatge i a seguir…
Al parc, jugant amb els meus néts, vaig veure un nen es va queixar a sa mare perquè un altre li havia pres el seu torn al gronxador. Sa mare, ben intencionadament, li repetia una i altra vegades “No passa res!” Diria que no m’equivoco en suposar que el volia consolar i despreocupar. Però potser el seu fill, que no parava de plorar, no es deuria sentir prou escoltat quan repetia desconsolat, que li havien pres el seu torn al gronxador. Qui sap si a ell sí que li havia passat una cosa i, a més potser fins i tot se’n dolia d’haver patit una petita falta de respecte, si se n’hi havia colat un que es feia el viu! Qui sap si, d’alguna estranya manera, en treu la conclusió que “no passa res” si ell falta el respecte a algú, o quan fa alguna trampa tot jugant…
A la cafeteria, l’altre dia, un noi responia pel mòbil: “Ostres! No fotis! Doncs fa una hora i mitja que t’estic esperant! Bé, no passa res. Ja hi aniré jo sol” Penso jo: una hora i mitja esperant algú i dius que no passa res? Quin mal favor li fem a l’altra persona si no li’n diem res del que ens suposa el seu incompliment, i més encara, que hagi trigat una hora i mitja en avisar… De debò té valor tan diferent el temps de l’un i el de l’altre?

Entenc que sovint, aquesta expressió és un compendi de bones intencions, a l’estil de la cançó “Don’t Warry! Be Happy!” (de B. Mcferrin, 1988). Com volent dir:

Tranquil·la que no m’has fet mal!
No et preocupis
Entenc que t’hi enfadis. Tot i així …
No és prou important!
Ja ho solucionarem!
Me’n faig càrrec!
No ve d’aquí! Ja quedarem un altre dia
No t’hi encaparris, ja ho faré jo!
No passis pena, ja en comrarem un altre!
No pateixis, buscarem alternatives!
Tant se val, ho deixem per un altre dia
Bon vent i barca nova!
Ja es veia a venir que algun dia passaria …
Tots tenim un mal dia …
És que ja ho sabia, perquè sempre fas el mateix …
Tant és! (sí?) Tant fa (de debo?)
No ve d’aquí!
Ja m’espavilo!
…

Tanmateix, cada vegada que no ho especifiquem, em preocupa la insistència a fer el sord al que sentim.

Em preocupa en tant que fenomen social tan personalment assumit, tants cops cada dia.

Em preocupa perquè, malgrat les bones intencions que hi acostuma a haver de fons, literalment és una manera de negar la realitat d’uns fets determinats i d’unes vivències subjectives, d’uns sentiments naturals.

I em preocupa perquè tot això s’esdevé de manera tan implícita i subtil, alhora, com si fos natural. I no ho és!

La reacció natural és, en 1r lloc la queixa, la preocupació, la frustració… després, només després d’identificar-ho, ens en podem fer càrrec i reorganitzar-nos anímicament i en la pràctica. Però cal reconèixer el sentiment genuí que ens brolla, el natural.

Aquesta tendència a no tenir en compte el que s’esdevé en el nostre interior, ens distancia de nosaltres mateixos i, en altres moments ens podem estranyar quan surt de nosaltres una reacció irada, de manera imprevista, com escapada del nostre control. I ens sorprenem, doncs “Jo no sóc així!” i no comprenem per què ens ha sortit aquella reacció.

D’alguna manera, aquesta tendència està en la línia de les “Fake News” que s’escampen socialment, a les que també ens hi hem acostumat. Tant, que sovint ja ni ens estranyen. Ja hi comptem… Aquestes coses, passen… i així s’instal·la com a normal un fet, una dinàmica, una manera de viure i de configurar la realitat que no té res de natural i que falseja la realitat, les diferents realitats. La mateixa tendència que tendeix a homogeneïtzar-ho tot, lluny dels matisos i les diferències. I ens va calant…

En això rau precisament la part més perillosa i perversa d’aquest simple i, aparentment inofensiu “No passa res!” que amaga i nega tot el que està passant. Llavors aquesta expressió, sense voler-ho, esdevé un a manera més de falsejar la realitat.

Sembla com si, estranyament tothom ens sentim impel·lits a fer esforços per tapar el que ens passa quan un fet o un comportament d’algú ens fa mal, quan se’ns presenta un imprevist…

Com si, el que socialment importa sigui menystenir el que ens passa i seguir endavant, cap allà, perseguint la felicitat imaginada com una promesa a l’esforç. Sempre endavant, encara que una part de nosaltres es quedi arraulida a cada cruïlla on es perd un malentès, per cada situació on sentim un desencaix torbador.

Per sort, en els 4 idiomes que discretament conec, tenim un vocabulari prou ric i curull de matisos per expressar el que, inconscientment se’ns amaga rere el ben intencionat “No passa res!”

Confesso que sóc una espeleòloga nostàlgica dels sentiments amagats i els mots soterrats. Disculpeu-me!

Judit Monfort i Fradera